Visita

Com quasi cada mes, avui toca visita al metge de capçalera. La Lola, tot i els seus noranta anys, va lleugera com una llebre. Es nota que hi viu en un poble que està ple de pujades.

De totes maneres, el metge li va dir que vigilés on posa el peu. Ja va patir un esquinç no fa gaire i la va obligar a fer repòs.

La Lola, repòs. Ha, ha, ha.

Avui, la Lola i en Biel, han coincidit al CAP. Sort de l’aire condicionat perquè al carrer no s’hi podia estar. En Biel tenia consulta programada a través de l’app laMevaSalut que, de tant en tant, funciona com el cul. El febrer passat va patir una caiguda monumental a la neu. Per no passar per damunt d’una gorda, va haver de fer una maniobra evasiva, amb el resultat del dit petit de la mà esquerra matxucat.

Des de llavors, segons quin moviment fa, veu tot el firmament sencer. Demà hi torna. A veure què li diuen.

La Lola, repòs. —Que no la coneixeu? No sabeu que es passa les recomanacions dels metges pel folre i manilles?

Amb noranta anys a les espatlles, no està per hòsties. Fa el que li rota.

Així i tot, avui, ha baixat a la planta zero amb l’ascensor.

Biel m’ha trucat expressament per dir-m’ho. No ens ho podíem creure.

—Estarà malalta? L’he preguntat jo. —La Lola m’ha dit que no. Em comentava Biel, mentre prenia un suculent suc de maduixes que l’havia preparat l’Andreu.

—Potser té quelcom a veure amb la vista. M’ha semblat que quan premia el botó de l’ascensor, s’ha apropat més del compte per mirar el número. Crec que no s’hi guipa gaire.

No m’estranya. Si jo, amb seixanta, de vegades he de tancar i obrir els ulls perquè no acabo d’enfocar, imagina’t una dona amb noranta, que porta mitja vida treballant de sol a sol a l’hort. Per altra banda, sort d’això. Així està de lleugera com una llebre.

Visita

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba