Un dissabte a urgències

Són les 12:05 p.m.

Finestreta:
—Hola, bon dia.
—Tinc la síndrome de Klinefelter i un dels efectes secundaris és patir una úlcera mal·leolar.
—Visc a prop, però he preferit venir en tren per no caminar gaire.
—Al meu ambulatori m’han receptat tres pomades diferents i no veig que això s’arregli.
—Passa la targeta sanitària per aquí. Ets Lucas?
—Sí.
—Agafa aquestes etiquetes i seu allà. Quan t’avisin per megafonia entres per la porta on posa Triatges.
—Gràcies.

Havia agafat el tren perquè aparcar per la rodalia de l’hospital és una mica complicat. A més, el tren és com el metro del Maresme. Tan sols una parada i ja estàs a Calella. Així i tot, pensava que l’estació quedava més a prop de l’hospital. En fi, agafaria el mateix carrer que queda tot just davant i tiraria amunt.

—Lucas, passa per Triatges.

El rellotge marca les 12:20 p.m.

Diria que ara comença l’espera. Ja veurem.

Quina gentada que hi ha arreu. Semblava que estigués passejant per la Rambla de Barcelona. Acostumat a aquests dies de muntanya on el grup més gran d’humans, potser, no superava dues dotzenes, Lucas s’estava empipant per partida doble. Per una banda, feia massa calor i li molestava el putu turmell i per altra, la quantitat d’humans que pul·lulaven al seu voltant.

S’ha dut a l’hospital la llibreta i el Pilot per escriure les seves sensacions envers l’estada a la sala d’espera, mentrestant el cridaven.

A urgències se sap a l’hora que s’entra, però no pas a quina hora se surt.

L’han fet passar a un box a les 12:25 p.m.

Resta a l’espera que algú l’atengui. Són les 12:52 p.m.

Tot just acaba d’entrar una doctora molt eixerida. Ella pregunta. Ell respon tot el que li passa. Mentre, amb molta cura, li neteja la ferida. Per poc no l’agafa de la cua i li retorça el coll. —Quin mal, per favor! —subratlla Lucas amb doble línia a la seva llibreta—.

Li col·loca una gasa amb Linitul i remarca que no es torni a posar un apòsit perquè irrita la pell i no és gens bo.

Li diu que es relaxi. Han de treure-li sang per valorar si passa quelcom més.

Té un dubte. Es pot fer una analítica si has pres un cafè amb llet i galetes no fa gaire? Segons sembla, sí, li respon, molt amablement, l’infermer que entra al box a les 13:20 amb xeringa, agulla, vies, sèrum fisiològic i un paracetamol diluït, per si de cas. El punxa i Lucas el felicita. No dolor, no problem.

L’infermer li diu que es relaxi. Quina mania; com si semblés que estigui nerviós com una mala cosa. Potser sí i no se n’havia adonat.

L’espera fa que s’adormi una estona, però amb un ull mig obert per si de cas.

Amb la bena ben col·locada al peu protegint el turmell i la palometa clavada al braç, Lucas roman a l’espera del resultat de l’analítica.

El personal sanitari camina de pressa pel passadís que queda tot just davant de la porta del box. Les converses que s’escapen són d’allò més divertides, tenint en compte la seriositat de la feina.

Una infermera diu que aquest matí havia penjat la seva bata blanca darrere de la porta i que ara ja no estava. Per al seu to de veu semblava una mica emprenyada.

Una altra que ja duia la bossa penjada i mig arreglada per sortir, parlava amb algú de davant seu tot dient que abans de baixar a dinar havia (paraules textuals) de pixar; que no podia més.

Imagino que ella no estava al corrent de les orelles d’en Lucas que ho pilla tot al seu voltant per fer, després, aquests relats tan surrealistes.

Són les 13:50 h. La doctora ha tornat al box i ha comentat l’analítica amb Lucas.

—Sembla que tot està correcte. Patia una mica per la possibilitat d’una infecció, però tot està bé. Mentrestant no tinguis la visita a Vascular, t’aconsello que continuïs aplicant-te la pomada sense l’apòsit, sobretot i la bena per protegir-te el turmell.

Són les 14:05 h. Lucas surt de l’hospital. Consulta el rellotge i valora quedar-se a dinar a Calella. Truca a la seva germana i a un amic per posar-los en coneixement de la valoració mèdica.

Camina a poc a poc. Entra al Porcus, una cafeteria-bar que coneix, on fan uns bocates de mort.

—Voldria un de pernil ibèric, unes braves i una cervesa.

Abans de fotre-li queixalada al bocata, com fa sempre, li ha demanat perdó a l’animal que s’anava a cruspir. No sé quan va agafar aquest ritual, però em sembla bé si ell ho creu correcte.

Un cop acabat l’àpat, valora si tornar a casa caminant, però una veu interna li ressona tot dient «suposo que ho diràs de broma, no? Millor en tren, no trobes?»

Així s’acaba una jornada d’urgències a l’hospital de proximitat amb final feliç.

Un cop a casa, ha decidit fotre una migdiada com el campanar de l’església.

1 comentario en “Un dissabte a urgències”

  1. Montserrat Aluart

    Valoro molt la salut, sobretot després de veure els ingressos de la mare a l’hospital durant moltíssims anys. Deu ser que tinc tant de respecte quan, per una possible infecció d’orina et fan despullar, posar-te a un box, fer-te una analítica de sang i que et diguin: ÉS EL PROTOCOL.
    Quan només pensaves fer pipí en un potet.
    Quina ansietat.
    En fi.
    Si hay que ir se va.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Scroll al inicio
Hola 👋 ¿Te puedo ayudar?