El to de veu d’una persona ens pot donar una pista del seu estat d’ànims.
Amb paraules és força difícil transmetre aquesta sensació, però faré un esforç.
Aquest matí, en Pau, tenia hora al CAP.
No estava pendent de la conversa d’una parella que, com ell, esperava el seu torn.
El que sí que l’ha sobtat és el to amb el que parlava.
Arrossegat. Dèbil. Frases curtes que denotaven que no tenia ganes de comunicar-se.
Un to sense inflexions. Sense alts i baixos. Neutre.
Un to que, de tant en tant, el seu company, havia de posar l’orella ben concentrada, perquè es perdia.
Des de la seva posició d’oient, sentia una conversa de malalts, morts, vidus i mala sort.
Cert és que si no estàs de bon humor o en el teu millor moment, la veu és la primera representació del teu estat.
Així i tot, si li dones una mica d’entonació, la persona que t’escolta, potser no s’adorm.
Potser en Pau, quan m’ho explicava, ha exagerat una mica amb el dormir, però, hi ha tons soporífers que generen desconcentració.
No estava, evidentment, pendent de la seva conversa; tanmateix, sí de la seva entonació.
Recordo un profe de php que vaig tenir fa molts anys. Entre que era tartaja i que parlava molt fluix, era força estrany que, a les seves classes, no se sentís més d’un ronquío…
Doncs això. El to diluït és com un color gris neutre, que no s’acaba de veure en un full.