Fa temps vaig escriure un relat amb el títol: Una mica empanat. Malauradament fa uns dies que estic en aquesta tessitura.
Altre cop torno a estar empanat o col·lapsat. En primer lloc, per què torno a donar voltes al mateix: en què invertir el temps a l’escola per crear el meu projecte de futur. I en segon lloc per què, entre la calda que fa que em bloqueja emocionalment i l’empanada que porto a sobre, m’he col·lapsat i no veig la llum al final del túnel.
Ja sé que és una frase feta per què seria tan fàcil com encendre les llargues i, com va dir la meva germana el seu dia, tot comença amb el primer pas. Ja ho sé.
Crec, de creure, que m’he creat, de crear, autoansietat: la del temps.
El temps que em cau a sobre. El temps que s’escapa. Fa temps que no tinc temps i en canvi tinc tot el temps del món per a perdre el temps. Temps de meditació per meditar. Bon temps perquè no em distreu ningú. Temps que m’agradaria compartir amb algú perquè em donés temps per a reaccionar. Poc temps per perdre el temps. O potser, molt de temps per a perdre’l també.
El temps passa volant i em genera ansietat temporal. I esperant el temporal de mal temps, no hi ha manera que baixin les temperatures perquè se suavitzi el temps.
Ara m’aturo perquè és el meu temps de caminar. Millor de dia, perquè ja ha minvat la llum del sol i no tindria temps de donar la meva volta habitual.
Aquí ho deixo. Potser demà tingui més temps per reflexionar.