Paraules senzilles amb molta força pel final de festa. Agraïment, gràcies, moltes gràcies, equilibri, estimació, empoderament, reflexió, «no tinc paraules», plenitud, acollida, profunditat, etc. No recordo totes, per descomptat i, probablement, m’hauré inventat alguna, però estic segur que he fet curt.
A les deu i dos minuts, pujava les escales de Ca l’Arturo, suat. Un cop a dalt, vaig ocupar dos seients, un per la roba i l’altre per mi. Un pensament va travessar el meu cap. La roba no podia segrestar un seient.
Estava força ple. Canviar el cul de lloc va servir perquè aquella dona dels ulls espectaculars, seies al meu costat.
El conductor del taller començà a explicar de què aniria tot allò. De bon principi, una veu pausada, un punt tremolosa… el delatava la seva postura corporal, protegint-se, cames creuades, mans entrelligades i aquelles paraules que sortien com un sospir, van encendre la llum verda d’un taller que no m’esperava pas que fos tan potent.
Lo que pasa en las Vegas, se queda en las Vegas. Va dir amb els llavis mig tancats.
No parlarem dels detalls. Ho vàrem prometre, però sí de les impressions que un servidor va viure.
Si pogués resumir-ho en tres paraules, el cap em diu «pell de gallina».
De tant en tant, alguna llàgrima de qui escriu aquestes línies, volien caure d’allà dalt. Però no m’està permès. Ja ho vaig fer dimarts passat, en petit comitè.
Els humans que van demanar constel·lar, seien al seu costat. A la nostra esquerra. A la seva dreta. Ell, els anava mirant des de dins, amb lleugers moviments de cap, els ulls ben oberts, un somriure tímid de vegades i ple d’altres, se li dibuixava a la cara. Amb la mà es colpejava el pit suaument, oferint una part d’ell.
Lo que pasa en ca l’Arturo, se queda en ca l’Arturo. Va recordar.
Representacions plenes a vessar d’emocions que tenien por de sortir a la superfície. D’aquelles que has d’extreure amb unes tenalles.
Un cop començaven a moure’s per l’escenari provisional, l’energia dels presents entrava i sortia brutalment. Semblava que, fins i tot, la podries mastegar.
Potència, records perduts al fons de les seves ments, alegries, nostàlgies, tristors, riures esbojarrats, caminades sense rumb, corre cuites, cors febles, mocadors a dojo.
De tant en tant, havia de parar l’orella perquè semblava que s’havien menjat la llengua. No sé pas si era per l’emoció o perquè no prenien consciència que hi havia humans intentant escoltar els seus diàlegs. Tant se val. S’entenia tot en un context general.
Lo que pasa aquí, se queda aquí. Tornà a recordar el conductor.
M’enduc un record espectacular. La meva intenció era participar una estona al matí, però no podia perdre’m ni un sol minut.
Al final, després de demanar els permisos pertinents, foto de grup i fins a una altra.
Si em diguessin de resumir en una paraula l’experiència d’avui, diria: sobrenatural.
Me alegro que fueras a ese taller 😃🙏