Tenir animals a casa suposa perdre, d’alguna, forma la intimitat.
En el meu cas, tinc dos gats que em segueixen per tot arreu on vaig. Per tots els racons de la casa.
Si vull anar al bany, no fa falta comptar gaire perquè, en menys d’un minut, ja tinc al gat a sobre de la cisterna del vàter i a la gata, dins la banyera, mirant-me fixament. No sé si em vol dir res o simplement està observant a veure que porres estic fent.
La qüestió és que no em deixen ni un minut sol. Només passen de mi en dues ocasions molt concretes. La primera és quan els hi poso menjar, que ja els hi puc cridar cent vegades, que em miren com dient: —crida’ns, crida’ns, que este y yo no ens mourem del platet.
Nota: els meus gats i jo som bilingües i per això em responen en dos idiomes.
La segona ocasió en què passen de mi és quan he sortit de casa com a mínim una setmana. Llavors em fan el buit. És com si em diguessin: —nos la suda que hayas venido. No et farem ni així de cas.
Clar que aquesta indiferència els hi dura tres minuts, fins que em demanen menjar de llauna, amb aquells mimitus que fan els cabrons. Així, qualsevol no es desfà mirant com s’arrosseguen per la teva cama, amb la cua ben alta…
És llavors quan aprofito per anar al bany, perquè sé que donat que estan enfadats amb mi, passaran de venir a emprenyar-me i res més lluny dels meus pensaments. Just al cap d’un minut i mig, tornen a la càrrega.
Aquest cop, la petita és la que se’n puja a sobre la cisterna del vàter i el gran passa entre les meves cames.
Això sí, em miren d’una forma inquisitorial, com dient: —què passa?, surts ja de cagar o què?, que tenim gana…
Així que d’intimitat res de res. A veure què passarà quan porti una dona a casa. La tractaran igual que a mi?