Sembla el pati del col·legi

L’altre dia, un amic em va passar per whatsapp un vídeo que em va remoure força les entranyes. Entranyes estranyes perquè, si més no, a més d’un segur que l’hi ha passat el mateix.

Vaig néixer a Barcelona fa cinquanta-nou anys. El pare, català fins a la medul·la, amant de la seva terra. La mare, tot i que va néixer a Luceni, un poble aragonès, més a prop de Navarra que de Zaragoza (el que podríem dir la franja, però la seva), va arribar a Catalunya amb tres anys i es considerava més d’aquí que d’allà.

La meva família, sempre hem estimat la nostra terra. No ens hem considerat mai fanàtics, però tampoc imbècils per tot el que estan fent amb Catalunya. Tant els polítics de tots els colors, periodistes del mateix color, el dels diners, gent ignorant que avui opina una cosa i demà, segons bufi el vent, una altra, i tot un reguitzell de penya zombi que corre pel món, són els que d’una forma miserable, ens estan robant els nostres somnis.

Potser us preguntareu quins són els meus.

Al vídeo que em va passar el meu amic, sortien totes les convocatòries que, any rere any, ens van animar a fer, des dels estaments privats com l’ANC i Òmnium i subliminarment, des de la vessant política, també ens convidaven per fer les contrades a Catalunya i moure milions de persones. Tots a una. La mateixa causa. Que tot el món sabés que no volem que ens aixafin les idees i els somnis.

Països petits hi ha uns quants que funcionen perfectament. No volem ser presoners d’un país més gran que s’està anant a «pique» i que vol arrossegar-ho tot per no enfonsar-se sol. No volem veure com els somnis dels quals ens precedeixen s’acabin esborrant. No volem que el nostre petit país acabi oblidat a qualsevol prestatge de qualsevol biblioteca, a la secció de Grans pobles que van desaparèixer.

Tinc la sensació que tots aquests pensaments només estan presents a les ments dels catalans que van a peu, els que estan a la base, els que no viuen de la política. Segons sembla, els que sí que hi viuen d’ella, només els interessa sortir ben pentinats a la foto. Que ningú els hi foti la butaca.

Em fan molta pena totes les estomacades que es van repartir l’u d’octubre i que el «tanto» que es van marcar els polítics va ser un miserable full, perquè no hi havien els deures en veritat. Durant uns minuts, tots els que havíem gastat sola de sabata durant tants anys, vam creure que ho havíem aconseguit… però res de res.

Per sort no tinc tele. Així i tot, estic bastant informat, però valdria més viure a la inòpia perquè el que més em dóna pel sac és veure com tots els que suposadament s’anomenen indepes, estan tot el dia traient-se la pilota i el bocata, a l’hora del pati del col·legi. Només pensen en ells mateixos i res més.

Als «gastadors de sola de sabata», que ens donin pel seguit. És la meva opinió personal, però segur que coincideix amb més d’un.

Sembla el pati del col·legi

2 comentarios en «Sembla el pati del col·legi»

  1. Doncs sí, molts opinem igual….però jo personalment em nego a llençar la tovallola…és continuar fins a la fita, amb constància es com es conquereix el món!

    1. Hola Susy.
      Evidentment que jo també aniré a votar. Només faltaria. Sino, sempre estarem a l’ombra i no tindrem cap oportunitat d’aconseguir-ho. Costarà molt però crec, que amb tenacitat, arribarem a bon port.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba