Aquest diumenge tocava sortida grupal. Biel no tenia ni idea amb què es trobaria. Aventura, aventura!, va pensar per dins.
—Espero sentir l’alarma —es va recordar el dia anterior—. Havia dormit prou, així que seria una pena no aixecar-se del llit.
Eren tres quarts de nou. El punt de trobada, per sort, hi era a prop.
A les deu en punt estava al punt i a punt.
Presentacions.
—Hola. Em dic Núria.
—Hola, Núria.
—Yo soy María.
—Hola, Maria.
—Ei!, vigileu amb aquesta trufa del terra. Sembla una merda.
—És una merda.
—Per cert, soc la Noe.
I així anaven apareixent les persones que en Javi havia convocat a l’estació de tren de Sant Pol de Mar.
—Crec que ja hi som tots. A veure… un, dos, tres, quatre… sí. Ja podem arrancar.
Donat que Biel viu al poble, ja sabia, sense haver consultat la ruta, per on anirien fins al següent punt.
Com a tots els grups, es van començar a fer mini corpuscles d’humans que, d’una manera o una altra, es van arreplegant, segurament, per vibracions. Almenys és el que li passa a en Biel.
La primera aturada va ser al mirador de la Roca Grossa. Foto recordatòria, observació del paisatge i més d’un «oh!!!, que bonic és això».
Semblant a un passeig, però sense aturar-se massa, el segon punt seria «Les Torres de comunicació de Calella». Allà es va fer el primer taller. Meditació guiada per una veu dolça, tranquil·la, relaxada, penetrant. La d’en Javi, el guia i promotor de l’esdeveniment.
—Tanqueu els ulls, poseu-vos còmodes. Les mans a sobre els genolls.
—Sentiu com entra l’aire per les nàpies. Traieu-lo. A cada ingesta d’aire, observeu on es col·loca.
Silenci. Sensacions de pau. El vent acompanyava l’acte. En un moment donat, en Biel va sentir que persones alienes al grup van passar just per davant. Parlaven en veu fluixa per no molestar.
—Inhaleu l’aire i feu una retenció. Exhaleu l’aire i feu una altra retenció. Un, dos, tres, quatre.
—Cerqueu un punt de dolor, una contractura, un malestar.
—Envieu l’aire cap allà. Envieu l’energia.
Amb els ulls tancats, concentrat, en Biel podia sentir tot el seu voltant, alhora que semblava que estigués sol en aquell paratge.
—Quan creieu que esteu preparats, obriu els ulls i a poc a poc, preneu consciència.
En Biel és inconscient per naturalesa. Prendre consciència li costa més que prendre inconsciència.
A mesura que s’anava desprenent bona energia, el grup s’anava consolidant.
Tercera parada, la platja de Rocapins. A l’estiu és molt més ample. Aquestes platges són vives. La sorra provinent de la Tordera les va omplint i desfent segons l’època de l’any.
Aquí es van fer diversos tallers. Al qual més divertit.
Javi va demanar fer una rondalla per iniciar un joc molt divertit que consistia a fer una mena de ganyota per crear distensió corporal.
—Hola. Me llamog Javi i e memjat un mocata de penní.
…
—Hola. Me llamog Noe i e mamjat uma amanida da quimoa ambg jummug…
Aquest mantra l’havia de repetir el segon humà de la dreta i afegir el seu nom i què havia menjat. El joc era súper perquè amb les ganyotes, es generaven riures i somriures amb olor de mar. Es posava a prova la memòria perquè havíem de recordar tots els noms del grup, en ordre i a més retenir què havien pres per a esmorzar.
Recordem les ganyotes; molt importants per desinhibir-nos.
La humana que hi era a la dreta d’en Biel, va estar a punt de pixar-se de riure més d’un cop.
Altres tallers com el joc del mocador en versió patentada per en Javi o la filera per fer-se massatges, estaven fets per trencar les fronteres de la timidesa.
Un altre joc molt distès era el del terratrèmol. Era com aquell antic d’«un, dos, tres, pica la paret», però amb tres individus. Coordinació, atenció, rapidesa. Aquests jocs de grup serveixen per relaxar-nos l’ànima que la major part del temps està com encotillada. Pensaments interns com: «ufff, això no ho vull fer perquè no tinc memòria», «no me’n sortiré», «això no m’agrada… passo», etc., s’havien d’esvair i treure’ls del cap. Aquesta era, probablement, un dels objectius dels tallers.
Següent parada. Pujar al Far de Calella per contemplar les vistes. Mar al davant, Nova York al nord i fotografia record de grup, cada cop més integrat.
De baixada a la vil·la es va produir la primera escissió. Més d’un component tenia altres compromisos i es van separar de la romeria.
«Ha estat molt maco, divertit i amè. Gràcies per tot. Ja quedarem un altre dia», van dir uns quants humans. La resta, menys de la meitat, van seguir ruta cap al final de la sortida.
Passeig, converses, confluències.
Es va gaudir del sol, del dia que, tot i començar núvol, es va aclarir a mesura que passaven les hores.
Un grup més petit va romandre per dinar plegats.
Després tocava recollir veles i tornar a casa.
Un dia magnífic amb gent fantàstica. En Biel s’ho va passar d’allò més bé i resta a l’espera d’un altre esdeveniment que, si pot, segur que s’apuntarà.
Fins aviat, llavors.