Restauració

Tot i que hi ha moltes accions que requereixen restauració, a mi em venen al cap, així, de sobte, mitja dotzena. Pots restaurar un vehicle, un vaixell, pots formar part de l’hostaleria. Segons sembla, aquests humans també restauren. Quina cosa?, un ou ferrant (adrià), un tomàquet que t’hagi sortit al mitjó. Ves a saber.

També restauren un moble vell o a una vella amb pasta que es vol posar els pits una mica més amunt dels genolls. No fa gaire, en Lucas va dur el rellotge de la mare perquè el restaurés un expert en la horologia.

Restauradors… ¡mmm! Ja em ve al cap un altre tipus de restauradors. Els que t’arreglen la tapa, la perola, els sessos. Podries pensar que estic parlant dels loqueros, els psiquiatres o els psicòlegs. No, no. També hi ha d’altres restauradors de ments fràgils, persones que tenen al seu voltant més negror que dins una cova fosca. Em refereixo als de bata blanca que es deixen la pell a urgències o als serveis mèdics d’un hospital, per exemple. Tracten de restaurar caps malmesos, futurs incerts, joves sense esma, sense projectes.

En conec un d’aquests de bata blanca que per culpa de la covid va arribar al seu punt de no retorn, com els avions. Era ell o la seva salut. La saturació, treballar sota pressió, tot forma part quasi d’un mateix escenari. Curiosament i sense cap objectiu, l’única aproximació que té entre el seu passat professional i el d’ara és que, de tant en tant, també ha de lidiar amb malmesos de closca, però no com abans quan estava a primera línia de foc. Ara és diferent. Ara, el foc només prové dels fogons de la cuina. Ja no va de blanc. Ha escollit el color de la nit. En Piu ha canviat la restauració humana per una restauració més agradable.

O, potser no és or tot el que rellueix?