PSJ són les sigles que abrevien post-Sant Jordi. De vegades, ens agrada cercar opcions d’acrònims. Li donen un puntet de misteri o simplement és una bajanada de les nostres.
Després de molts dies de correus amunt i avall amb l’editorial, donant-nos les instruccions pertinents de què passaria a la fira el dia 23, per fi s’ha acabat l’esdeveniment.
És més que probable que aquesta peripècia no la tornem a repetir. No té res a veure amb el fet d’haver venut menys d’una dotzena de llibres, no. El problema que hi veig és el cansament que ens va produir romandre quasi tot el dia a la ciutat comtal. Massa gent. Molta.
Si no ets prou conegut (gens conegut), fer-te un lloc entre els milers d’escriptors que aquell dia signen a les seves parades, perquè es fixin en Biel és com trobar una agulla en un paller.
La il·lusió es feia palesa, però un ja no està per aquestes mogudes.
Ara per ara, continuarem comptant amb els coneguts i, per extensió, els coneguts dels coneguts. Que un li digui a l’altre que ha conegut un escriptor poc convencional i que aquest segon li digui a un tercer.
Més enllà d’aquest esforç crec que serà inútil pensar que un altre cop serà diferent. Al contrari, passarà el mateix, però amb un any més a sobre i això pot significar estar més cansat encara.
Tanta gent acumulada per metro quadrat li va suposar a en Biel dues coses: mal de cap i ofegament.
En arribar a casa a les tantes de la nit, es va treure la roba, es va posar el pijama, va donar a menjar als seus gats, es va escalfar la sopa i se’n va anar al llit a llegir una estona.
La son no va trigar gaire a aparèixer i se’n va anar a dormir.
Demà serà un altre dia… va pensar.