La Marcel·la i en Xesco estaven massa concentrats per sentir les paraules del cambrer.
Era el tercer cop que s’hi plantava davant d’ells, formulant una pregunta tan senzilla com curta: voldran postres?
A mesura que s’endinsaven en la conversa, aquesta anava agafant un to cada cop més caldejat.
No sabien com fer per desaparèixer de la taula del restaurant i per art de màgia, traslladar-se a casa d’en Xesco, en tres segons.
Donat que no quedava bé fer un simpa, van esperar a prendre els cafès.
—El compte, quan pugui? Va dir, mig rient, la Marcel·la.
En Xesco l’estava fent pessigolles a les cuixes per sota la taula.
—Vols parar? Va tornar a dir-li la Marcel·la.
Plovia amb ganes. Ja ho diu la dita: en abril, aguas mil.
Just a la cantonada del restaurant, hi havia una parada de taxi.
—A Bellesguard, 11. Va dir en Xesco.
—A Ganduixer, 32. Va dir la Marcel·la.
—En què quedem? A casa teva o a la meva? Va dir la Marcel·la.
Finalment, van decidir anar a un indret neutral. Al carrer Regàs (no puc dir el número perquè la Marcel·la m’ho va demanar explícitament).
Les quatre hores que van romandre en aquella habitació, van passar volant.
Dos anys enrere, en Xesco, va patir un accident vascular que li impedia tenir —com us ho diria d’una forma prudent—, el coet carregat de pressió.
La Marcel·la, que per aquelles casualitats de la vida, era mecànica diplomada en rehabilitació de coets, li va proposar que s’encarregaria de posar-lo a punt. Que no es preocupés.
—Ssssttt. Tranquil. Ja m’encarrego jo de què tot funcioni a la perfecció.
Però no va funcionar.
La Marcel·la em va comentar, l’endemà, que faltava no sé què d’una peça hidràulica que activa la plataforma de llançament.
—Pobre Xesco. Vaig pensar jo.
En fi. De vegades, un vol tenir el motor a punt i per una cosa o l’altra, sempre falta algun caragol que collar.
Passades les quatre hores estipulades al contracte de manteniment, la Marcel·la i en Xesco es van acomiadar fins a una altra.
Jo, l’autor d’aquest escrit, em pregunto: quan serà la següent? Això no se sap mai.
L’únic que ser amb seguretat és que en Xesco ha de dur el coet al taller, a fer-li una repassada ben profunda, perquè no torni a fallar el botó d’ignició.