Tres files de tomaqueres a l’esquerra. Un cirerer nan al mig i quatre torretes de maduixes silvestres davant. Potser a la dreta posaria enciams, alguna fila de carxofes i, si encara li quedés un forat, plantaria mongeta tendra. Amb això i l’ajuda de l’Antònia tindria més que suficient per treure-li partit al seu hort urbà.
Entre botons, fils, teles i atendre la clientela, a la Trudis, la seva jornada li passava com un coet. No n’havia tingut consciència de l’hora, que ja estava abaixant la persiana per anar a la Coral o a la residència del barri.
La Trudis ensenyava música als nanos de la parròquia. La major part de la canalla no eren pas creients. La Marteta, en Lluís, el Pere i els nets de l’Eusebi, tot i que van néixer a Sant Adrià del Besós, no eren precissament molt religiosos. En canvi, en Mustafà, d’Eritrea, Lenin, de Moscou i la Katia, de Polònia, ho eren més. Potser perque ho havien mamat a casa seva i, ja sabem… els crios imiten als pares…
Ostres. M’oblidava de l’Andrea, una nena molt bonica que va començar el curs escolar tot just a mitjans de desembre. Els seus pares es passaven la vida viatjant per feina i feia poc que s’havien instal·lat al Poble Nou, a prop de la rambla.
Tot i que la parròquia on donava les classes quedava una mica lluny de la casa on es van instal·lar en Mark i Anastazia, els pares de l’Andrea, aquests van decidir portar la criatura allà, gràcies als comentaris d’en Bruno, un company de feina d’en Mark.
—És una gran comunicadora i té una mà dreta fantàstica amb els nanos! —Ja veuràs. —Porta-la i la setmana que ve, em dius què t’ha semblat. —Li va dir en Bruno a la mitja part d’una reunió de treball.
La Trudis era una dona molt estimada a un barri molt marginat de la ciutat. Sempre que un pensa en la Mina s’imagina un lloc on tot el dia s’està venent droga o la policia persegueix personatges peculiars. Això pot succeir a qualsevol barri d’una gran ciutat, el que passa és que uns carden la llana i altres la fama.
…