Papallones a la panxa

Quan un sent l’expressió «papallones a la panxa» interpreta que qui ho diu o de qui es parla és que s’ha enamorat.

En el cas de la meva gata no és així. Ella té papallones a la panxa perquè se les menja. Se les cruspeix d’una atacada.

L’observo amb deteniment i em fa gràcia perquè, tot i que estem vivint en un apartament amb «balcó agraït», es pensa que està al camp, perseguint qualsevol bitxo que tingui ales. Els hi dóna caça, juga amb ells, se’ls mira i després, a sobre que els ha estat marejant, cap a la panxa…

Per sort, l’altre gat, potser perquè és més gran (té sis anys), està més tranquil, a excepció clar, de l’època que vam viure a l’Alt Empordà, en mig al camp. Em portava a casa de tot, fins al punt que una nit em va dur la meitat d’una rata de camp. —Toma regalo pa ti…—

Doncs això que deia… No me’ls imagino a tots dos fent bots pel «balcó agraït», amb papallones a la panxa. No sabria si estan enamorats (són mascle i femella) o si ja han acabat amb totes les papallones del barri.

Seguiré observant.