Estava cercant un títol especial per posar-lo en aquest escrit, però en el moment de pronunciar el seu nom en veu alta, m’he adonat que Palmira era el títol.
Des de fa molts anys, he sabut coses d’ella o del pare, a través de la veu dels seus fills, de la seva nora, la meva germana. No recordo converses de més de deu minuts amb ella. Potser no calia. No feia falta.
El primer cop que vaig sentir el nom dels pares d’en David vaig flipar. Israel i Palmira. Hom podria pensar de seguida que es tractava d’una parella «de altos vuelos, de linaje real». Doncs no. Segurament va ser el caprici d’uns pares, els seus, que van optar per posar noms diferents dels acostumats.
Es podrien haver dit Dolors i Joan, Maria i Robert. Infinitat de combinacions que no ens porten enlloc. Palmira i Israel. Israel i Palmira. Israel es va avançar a ella. El juliol passat va ser el seu moment. Ella, Palmira, mentrestant gaudiria de la seva casa del Tibidabo, fent centenars de coses. No tenia temps per avorrir-se. Llegir, estudiar alemany, arreglar el seu jardí, atendre les visites, conversar amb els seus fills, parar taula, preparar els àpats, gaudir del moment mentre pogués disposar-hi.
El forfait que tenia per pujar i baixar tantes vegades com volia, s’ha exhaurit. Ha caducat. Ara toca un altre tipus de forfait, un que no haurà de renovar. A partir d’ara, ja podrà, si vol, aprendre fins i tot a esquiar. Juntament amb l’Israel, tindran temps per aprendre infinitat de coses…
Avui, la Palmira ja està amb els seus, els que abans que ella van marxar. No sé a quin lloc es troba. Tant si val. El que sí que importa és el llegat que Palmira i Israel han deixat aquí perquè el gaudim.