No és just. La vida no és justa. Realment, existeix un ésser superior que mana per sobre de tots i que és el responsable del nostre destí? Fa molts anys que no m’ho crec. Va desaparèixer de dins meu la idea del déu i el dimoni. El cel i l’infern. A dalt o a baix. De si ets bo aniràs al cel i, en canvi, si ets dolent, a l’infern. L’eternitat. El càstig diví… Soc més partidari de pensar que hi ha diferents etapes, graus, estadis de vida. Anem passant d’aquí allà. Repeteixen els que no han après res i pugen de nivell els que sí que ho han fet.
De totes maneres, trobo que no és just que un nen de tan sols vuit anys se’n vagi així, de sobte, sense que els pares tinguessin temps d’assumir-ho. D’entendre-ho. De fer-se a la idea.
No és just que una dona jove, que tenia tot el temps per gaudir de la vida, ja no hi sigui. Surts de festa amb els amics i l’endemà no hi ets a casa teva. Et trobes en un entorn que no és gens familiar. Et sents com desplaçat.
No fa gaire temps (una observació: com es mesura el temps, en funció de què o de qui?) doncs això, quasi un any, se’n va anar una persona molt propera i estimada. Hi cap la possibilitat que, darrere de tot això, hi hagi un ésser superior que decideixi de forma unilateral, que ja és hora, que ja toca? És just? Diria que no.
Ells ja no hi són. Bé. De fet, sí, però en una altra dimensió. Els nostres ulls i el nostre processador intern (el cervell) no està preparat per veure’ls ni per sentir-los.
Fa dues setmanes, un home que sortia de casa seva, com quasi cada dia, sabia que ja no tornaria? S’intuïa quelcom? Torno a repetir-me. Diria que no.
És just? La meva resposta sempre és la mateixa. No i mil vegades no. I no tindríem prou bits de memòria per dir que no. Que no és just, però, ho sabem; tanmateix, així funciona la vida i, per descomptat, la mort.
Mentrestant, intentem respectar una mica les regles. Quines? Les de cadascú. No hi ha altra…