26280

Així, a priori, sembla un número de la loteria o potser un codi secret per obrir algun bagul on Guifré va guardar els tresors més valuosos. Doncs no. Res d’això. Es tracta del nombre d’hores que han passat des del 14 de març del 2020, data en què es va aturar el món. I per a ser més precisos, quan es va aturar el nostre món.

Vint-i-sis mil dues-centes vuitanta hores han passat com un sospir, com un malson que ningú vol recordar, però que està present a qualsevol conversa de sobretaula, al carrer o a les que es generen quan passeges per aquells indrets on no fa tant de temps havíem d’anar amb mascaretes.

Tanco els ulls i encara veig centenars de persones anònimes, sense rostre, sense una expressió que els pogués delatar. Riure, plors, angúnies, esperances… Amb la mascareta tot era neutre.

A hores d’ara tot queda com un record emboirat a la ment de les persones, properes o llunyanes, conegudes o no. Ara, 26280 hores més, el món segueix, a trompades, però segueix. Amb els seus «ets» i «uts»; així i tot, aquí seguim d’en peus.

Esperem que no torni a passar quelcom similar a aquest malson. Apareixeran altres històries per no dormir, per fer-nos recordar que tot és fràgil, vulnerable, finit.

Fem un clam als quatre vents: «mentre hi hagi bona voluntat continuarem caminant», o era d’una altra forma. Ara no ho recordo. Què més dona.