L’any passat, la Rous, una amiga del poble on m’havia instal·lat anys enrere, em va trucar per donar-me una noticia estranya. Una d’aquelles que no tenen ni peus ni cap. D’aquelles que et deixen el cos regirat i la ment en blanc.
No m’ho podia creure.
No vaig tenir el privilegi de conèixer al Ferran, almenys per fer un escrit suficientment profund per explicar, des del meu punt de vista d’observador del món, com era aquest home, parella de (per a nosaltres la Laurita), i pare de família, de Neret i Aram.
No vaig tenir l’oportunitat de conversar amb aquest home. M’hauria agradat intercanviar idees de bomber que, entre les meves i les seves segur que tindríem tema de conversa per temps.
Les idees de bomber sempre m’han fet costat a la vida i compartir-les amb persones excepcionals, segur que donen molta energia amb qui les comparteix.
El 2006, vaig tenir la sort de conèixer tres persones que entrarien a la meva vida per la porta gran.
Màri, una dona amb la fortalesa d’un viking, la saviesa d’un druida i la llum d’un àngel en forma de dona.
Andriu, un home de poques paraules, però molt contundents. Amb mi, al principi, de menys paraules encara (imagineu), però que quan deia quelcom, t’arribava com una sentència.
Poques paraules, però amb molt de pes.
Amb el temps, vàrem conèixer la Laurita, una nena torbellino, amb un caràcter de tres pares de huevos, però dolça com la melmelada de Gers.
No ens podem oblidar de la futura tieta morena. Una personeta molt peculiar que va entrar a formar part de la família Roman i que nosaltres, abans com a parella amb l’Olga i ara com amiga, vam coincidir en el temps exacte, per gaudir de tota l’energia que desprenia aquesta família.
Per si no us heu adonat, parlo de la Medina.
Tornem a la Laurita.
En aquell temps (quan la vàrem conèixer) era bastant urbanita, molt arrelada a l’asfalt de la ciutat i de sobte, un dia, sense esperar-ho, va fer un canvi radical. Va passar del ciment a l’herba (i no penseu malament), dels semàfors als arbres, dels baretos musicals al bosc, de la festa a la muntanya, a la natura, al silenci.
Però això no ho va fer pas sola. Va aparèixer a la seva vida una persona, un home que li va ensenyar una part més intima, més salvatge, més autèntica, de la vida.
El temps que van compartir vivències, van crear una família. Primer, com ja sabeu, van plantar unes llavors, després amb un rec constant d’amor, paciència i sobretot molta aigua, van fer que aquestes llavors anessin agafant alçada, per arribar al resultat de dos petits arbrets que, segurament, amb el temps es convertiran en dos arbres grans, de fusta forta, on ens podrem apropar per romandre estirats, a l’ombra, per compartir vida i records.
Tot i que em considero un motero de pa sucat amb oli, tenim una frase ben parida que diu: Ferran, que la tierra te sea leve.
Doncs això.
A un bomber