Luci

Tot i que Luci sona a nom femení, en aquest cas estem parlant de Llucifer, un íntim amic d’en Josep, el fruiter.

Josep és un tio ben parit que vàrem conèixer a les portes de l’infern, pels vols dels anys vuitanta. Era una època de disbauxa i xerinola. Una època on no et miraven de dalt a baix quan volies entrar a la discoteca Diàbolus.

No feia falta entrar ben mudat. Amb uns texans, una camisa o samarreta i unes vambes, en tenies prou. No era l’època dels clients VIP.

En Josep no freqüentava gaire les discos, però de tant en tant es deixava caure per allí. Es trobava amb el seu col·lega de vida, en Biel i junts intentaven arrasar amb totes les humanes de bon veure, viure i beure.

Molt de tant en tant tenien èxit i quan es tornaven a veure, comentaven la jugada, davant unes cervesetes. Mai van exagerar ni un xic les conquestes que havien assolit. No eren d’aquesta mena d’homes que parlen més que pensen, que, com deia la meva mare: «mucho lirili y poco lerele».

Es van fer grans els amics i els hi va baixar la febre d’anar a lligar. Ara, quan es troben, recorden amb «carinyo» les farres que es fotien amb el seu col·lega Luci, que un cop al mes, els hi deixava accedir a la disco Diàbolus, sense haver de pagar l’entrada, gràcies al bon rotllo que es va generar amb el temps. Tant Luci com en Josep i en Biel, varen formar un bon equip de «ligones» del barri, però sempre complint les normes. Res de drogues, res de maltractament, res de res que no volguessin les humanes amb qui es relacionaven.

L’altre dia, en Biel i en Josep, van recordar com s’ho passaven de bé amb Luci allà, a les portes de l’infern.

Potser tornaran a gaudir de la seva companyia. Pot ser, si tot va bé, només quedaran per recordar vells temps.