Una única trobada íntima va ser suficient per comprovar que en Xesco i la Marcel·la no enganxaven ni amb cola.
Ni que haguessin utilitzat la goma d’enganxar més forta del món, aquella que s’activa barrejant dos tubs de diferents colors, fins que es converteix en una massa viscosa. Ni tan sols amb aquella.
En Xesco és un home simple, progre en la manera de vestir. Tant se li dona si és dimarts com diumenge, per arreglar-se una mica. De fet, quasi sempre va igual. Pràctic. Còmode. Amb pantalons de xandall, una o dues samarretes i para de comptar.
Ah, la Marcel·la. La Marcel·la, en canvi, és tota una model.
Sembla com si l’haguessin segrestat de la Passarel·la Gaudí. Conjuntada de dalt a baix, fins i tot, amb el detall de les ales de la compresa. Si porta roba interior de color rosa, les té del mateix to.
No sé com s’ho fa per aconseguir-ho.
Però aquest secret, no el desvelarà pas i menys a en Xesco que no ha tingut ni el detall de felicitar-la el dia del seu aniversari.
Amb força neguit, la Marcel·la li va enviar un missatge de veu al whatsapp, per comentar-li que no ho tenia gens clar i que preferia no tirar endavant.
Fins i tot, van anul·lar les entrades per anar a l’Òpera.
Hi havia massa coses que li grinyolaven i no estava en cor de remodelar cap ni un dels seus costums. Només faltaria.
En Xesco, per la seva part, el dia anterior va estar meditant que, realment, no tenien res en comú.
Bé. De fet, una sola cosa. Als dos els hi agrada escriure.
Però, es pot mantenir una relació amb només una sola cosa en comú?
Jo diria que no. Així que, d’una forma molt educada i prudent, la Marcel·la, li va enviar un missatge a Xesco, exposant-li els seus neguits. Gens positius, si tenim en compte que ja no es veuran més.
Però, la vida continua endavant. Les hores, els minuts i els segons passen, inescrutablement.
Avui, la Marcel·la i en Xesco s’hi han sincerat i han donat per acabada una relació que ni tan sols va començar. Una relació basada en quatre-cents missatges i una trobada en persona.
Fue bonito mientras duró.