Era l’excusa perfecta per no relacionar-se amb els homes? Tenia vergonya o era cert que no tenia temps per res? No ho sé pas.
Des de sempre, li va agradar tot el relacionat amb la costura, els botons, els fils de colors, la llana, les teles de mil acabats. De petita, quan anava a visitar a la iaia Antònia al barri de Bon Pastor, es podia passar tota la tarda ordenant els centenars de botons que guardava a les capses blaves de galetes daneses.
La Trudis gastava dues talles més que les seves amigues, però no l’importava gens. Era feliç amb el seu aspecte. Només li ballava pel cap una cosa: com es podien embotir les actrius de cine en aquelles faldilles de tub; com s’ho feien? Aquelles dones tan boniques dels anys quaranta, duien botons especials anti trencament? Era una gran aficionada al cine en blanc i negre.
La merceria no li donava per estalviar suficient i mai va tenir prou per recollir les vint mil pessetes per l’entrada del pis. En Samuel era professor a l’institut. Sabia perfectament que no li posarien cap impediment al banc.
La Trudis somniava amb les dues terrasses de l’àtic. Allà hi cabrien totes les plantes que tenia embotides al seu balcó, com les faldilles de les actrius, i encara tindria lloc per posar una mica d’hort urbà. La seva amiga Manela presumia de tenir un hort preciós.
Ho tenia tot pensat. Els gats es podrien enfilar per la teulada, però no patiria gens donat que les altres teulades quedaven massa lluny. Així que en Lluisitu i la Senda no tindrien ganes d’aventurar-se per altres edificis.
…