Diuen que la Lluna s’allunya una mica més cada any. És tan poquet que no ens adonem que passarà al futur. Trenta-vuit mil·límetres no són res, però hi són.
Quant trigarà a estar prou lluny de la Terra perquè afecti plenament a les marees?
Encara li falta, però quan passi, els oceans i els mars semblaran una gran sopa, tot romandrà quiet i es produiran grans canvis climàtics.
De quin temps estem parlant? No ho sé, però tampoc voldria que s’avancés, donats els més que probables resultats.
La lluna exerceix una força d’atracció amb la Terra, produint les marees, que són el motor perquè tot el que està dins els mars i oceans, estigui permanentment viu i en moviment.
Heu observat que quan el motoret d’una peixera no funciona, apareix de sobte aquell verd, una mica fastigós, que ho envaeix tot?
Diria que això també passarà als oceans si aquest motoret deixa de funcionar.
Però, com traurem aquest verd fastigós? Necessitaríem unes pales gegants per gratar el fons i les parets dels oceans.
¡¡¡ Espera un moment !!!
Em sembla que m’estic equivocant d’escenari.
Els oceans i els mars no tenen parets, ara que hi penso.
¡¡¡ Llavors !!!
Val que es podrien observar millor les estrelles perquè la nit seria absolutament fosca. I què en trauríem de tot plegat?
Pujaria el nivell d’aigua. L’eix de la Terra variaria o bàsicament desapareixeria provocant estius amb més de 100 graus de temperatura i hiverns amb davallades salvatges, impossibles per una vida tal com la coneixem fins ara.
Tot això ho he pensat avui, mentre estava assegut a la sorra, mirant com les onades anaven amunt i avall.
També és cert que no m’havia pres encara la píndola de les paranoies. Faltaven dos quarts i mig per les dues de la tarda.
Un altre dia, pensaré en la Lluna després de prendre’m la pastilla.