La Gertrudis viu al segon tercera del número 23, al carrer Ramon Llull. Fa anys que anava darrere de l’àtic segona, però en Samuel es va avançar. Duia les cinquanta mil pessetes que el senyor Eusebi demanava com a paga i senyal.
Eusebi tenia una botiga de queviures, on podies trobar de tot. Era única. Si donaves un cop d’ull, podies comprar des d’un quilo de patates, un caragol de mètrica 8 o filtres per l’aspiradora. Amb el temps va obrir un establiment més gran a tres carrers de casa seva i «en un tres i no res», va començar a guanyar molts calerons. Això li va permetre invertir en pisos al seu estimat barri.
La Gertrudis era una apassionada de les plantes, de les flors. El petit balcó que donava al pati interior de l’edifici, el tenia ple de gom a gom. Uns geranis a la dreta, margarides a l’esquerra i, tot just davant de tres Bonsais, dues torretes amb roses.
No es va casar mai. No va trobar la persona adient. Un bon home a qui li agradessin les plantes, els gats i ballar, tot en aquest ordre. A la major part dels homes no els hi agrada ballar.
La Trudis tenia l’excusa perfecta: ara no tinc temps. Ja trobaré algú més endavant. Però aquest algú no va aparèixer mai. I tampoc es va organitzar per gaudir del temps lliure.
Per omplir les hores, després de treballar en horari partit a la merceria de la senyora Anita, anava al centre de dia, per portar els iaios a donar un tomb al parc. Ajudava a preparar els sopars i si li quedava una mica de temps, anava a cantar a la parròquia.
Tenia temps per tot menys per ella mateixa.
…