El regal d’aniversari
Per al seu aniversari, les nenes li van regalar al Joan i l’Hermi, aquell viatge que feia tant de temps que esperaven. No era gens de l’altre món, però en Joan feia mesos que els hi va comentar mentre dinaven en família.
—Ah, ens agradaria tant anar a la mare i a mi a Anglaterra!
—Un dia, mirant unes fotografies, vaig anar a petar a una que em va sobtar molt. Es veia una casa d’aquelles que ja us he parlat milions de vegades; sí dona, les que tenen una tanca de fusta al voltant de la casa i flors i gespa i arbres i un banquet on seure al vespre per gaudir del silenci. Em vaig fixar que a fora hi havia una cabina de telèfon, d’un vermell intens, com les que pots trobar al mateix centre de Londres. Te’n recordes, Hermi? Ostres! Com passa el temps!
Dit i fet, just per al seu aniversari, les nenes que ja no ho eren tant, els hi van fer entrega d’un sobre amb les instruccions per tal d’endegar el viatge a Nova Gal·les tan desitjat pel pare.
Quan van ser-hi al poblet de Betws-&-Coed, es van enamorar de les seves construccions, els seus parcs i jardins, els rètols en anglès (ja veus quina ximpleria), els voltants de la vil·la. Tot, en general, semblava un conte de fades.
Van preguntar a un senyor que semblava un pastor d’ovelles on era la casa de la fotografia. L’home se’ls va mirar de dalt a baix i amb un somriure als llavis els hi va indicar, molt amablement, que el seguissin. Casualment ell anava en aquella direcció.
Entre les quatre paraules que sabia en Joan i un anglès més fluid de l’Hermi, van aconseguir entendre perquè aquell home estava tan content quan li van preguntar per la casa.
Resulta que era de la seva tieta Gertrud. Quina casualitat. El món és un mocador. Mira que hi havia persones al carrer i van tenir la punteria d’anar a xerrar amb aquest home de quasi dos metres d’alçada.
El passeig es va fer harmònic. El camí estava ple de papallones que voletejaven per damunt dels seus caps en la mateixa direcció que els seus passos. Semblava com si anessin pel mateix camí que va fer l’Alícia al país de les meravelles. La passejada al costat del riu, els arbres que donaven l’ombra precisa, la temperatura i les cançons del nostre guia, va ser magnífic.
Un cop en arribar a la finca de la seva tieta Gertrud, l’home es va acomiadar amb el mateix somriure de l’inici. —Quin paio més trempat, no? Quin somriure més maco que té i això que ens van avisar que els anglesos són molt seriosos —va dir en Joan—.
Van conèixer la Gertrud. Resulta que aquesta dona tant, com us ho diria, grandota, parlava bastant bé el català, fruit de les llargues estades a Camprodon quan era jove i, per descomptat, segurament més guapa. Havien passat més de trenta anys des de llavors, però la dona encara mantenia un accent molt maco, barreja entre català i anglès, que li donava un aire molt simpàtic.
—Vostrès soung els cattalans que em varren scriurre fa uns mesos. They wanted to come to my house, I’m sorry; volien venirr a meva casa només perque els hi va agradar la cabina vermella?
—Per la cabina, però també per la casa. És un tipus de construcció que ens apassiona a mi i la meva dona. Tot tan ben cuidat, la tanca, les flors, el banquet de fusta, les finestres amb flors, el fum de la xemeneia i aquesta beneïda pau que es respira. Per favor, quina meravella! Oi que sí, Hermi? —li va comentar en Joan a la grandota de la Gertrud.
…
En Joan sempre ha estat un bon dibuixant i arrel que l’Hermi se li va avançar en aquesta vida —Carinyo, allà on estiguis, et tornaré a trobar com ho he fet sempre…—, ha agafat el vici de dibuixar tot al seu voltant. Paisatges plens de llum, bodegons, animals, figures, i darrerament, ha descobert una línia molt interessant, fent instantànies d’objectes o éssers vius que traspassen els límits d’una finestra, com si volguessin sortir-ne del full on estan dibuixats. És com si aquell noi pel-roig que mirava per la finestra, treies el cap de tal manera que semblés que, realment, estava en una altra dimensió.
Dedicat al senyor Joan, que el vaig conèixer ahir diumenge, mentre tornava a casa i per aquelles casualitats de la vida, em vaig aturar a veure la seva obra. El dibuix de la casa amb la cabina vermella em va impactar força.
Conoces la obra de alguien y una pequeña parte de su vida. Y con este relato a mi también se me hace cercano. Y desde ahí cambia la experiencia. ¿Cómo se llama? ¿Dónde podemos ver sus cuadros?
Quin relat tant maco!!!