Tot i que la frase importa, ma non troppo és probable que en italià estigui escrita malament, a mi em sonava bé per fer aquest post.
Ens podriem preguntar quina és la intenció de la frase? Potser cap en concret. Fa rima. És tot. Així de senzill.
El primer que li va venir al cap a en Biel va ser que té sort del sou recurrent que cobra cada mes. Així pot disposar d’efectiu per comprar això o allò, sense haver de patir, no com fa un parell d’anys, que havia de controlar les despeses amb molta prudència. De tant en tant, la seva pinça de fusta s’anava a cagar a la via, però tot seguit es tornava a encarrilar.
Ha de renovar una sèrie de suscripcions que caduquen ben aviat. Sap que té prou diners al compte com per pagar-ho tot sense fer grans «apretades de cinturó». Paga i punt. Tal dia farà un any quan hagi de renovar-ho altra vegada.
En Biel té una llarga llista de despeses que ha de cobrir entre el maig i l’octubre. La més salvatge correspon a #haciendasomostodos. La resta, comparades amb aquesta, són una #risamariafelisa.
Importa, ma non troppo es podria traduir com a que s’ha de pagar sí o sí, però no importa massa.
Diners per combustible, el lloguer del pis, dinar amb uns amics, pagar el pàrking, les despeses dels serveis, dues o tres incursions per setmana al súper, per dir alguna acció propera.
No acostuma a dur diners a sobre. Quasi tot ho paga amb la targeta de plàstic. No a tothom els hi agrada fer-ho així. Sense anar més lluny, el seu cunyat prefereix pagar gairebé tot en cash.
Dimarts té previst liquidar per endavant, quatre mesos del pàrking. Així no s’haurà de preocupar fins l’agost. Tant de bó trobès una plaça gran per ficar el cotxe i la moto. És primavera i ja costa localitzar un lloc per aparcar. No vol pensar què s’esdevindrà d’aquí a dos mesos, en plè estiu, quan vinguin tots els de «can Fanga» a les segones residències.
Treballar de nit comporta aquests petits inconvenients. Tot deu ja està a casa a les hores que arriba al barri. Així que és més complicat trobar «puestu».
Al 1990 vivia a Barcelona, a la dreta de l’Eixample. Aparcar per allà significava invertir més de treinta minuts amb els nervis que això produeix i, després, arribar a casa a les tantes. Amb la parella van decidir invertir en un aparcament perquè vàren descobrir que gastaven més en benzina i nervis que els diners que costava la plaça.
Aquest problema, per sort, ja no el pateix. Ara, en teoria, és més fàcil. De totes maneres, vist com està el pati, em sembla que patirà d’aquí no gaire. «De fóra vinguèren i de casa ens traguèren».
Mentrestant, seguirà pagant cosetes perquè no importa, ma non troppo.