Aquest concepte utilitzat en infinitat de situacions de la vida quotidiana, ben aviat el posaré en pràctica. El destí ha volgut que coincidim. Va ser ahir que em vaig donar un altre cop d’alta en una de les tantes apps que hi ha de trobaments i es va activar una d’entre milers de possibilitats.
La il·lusió d’una trobada amb un humà de l’altre sexe no és un privilegi exclusiu dels més joves, aquells que tenen les hormones accelerades. No és una condició exclusiva només dels que tenen certa edat.
Jo crec que la il·lusió és un sentiment inherent a l’ésser humà que encara confia, que creu en què tot és possible amb una mica de màgia.
Et fa il·lusió quan saps que, ben aviat, tindràs un esdeveniment amb els teus. Et fa il·lusió també quan has tingut l’oportunitat de resoldre un problema que feia setmanes que t’estava rondant i no hi havia forma d’aclarir-ho.
Cada mesura d’aquesta il·lusió, evidentment, és diferent respecte al seu índex d’implicació emocional.
Et fa il·lusió quan tens una cita amb una persona que no coneixes absolutament de res, però creus o almenys t’imagines que pot ser força interessant. La il·lusió, però, no sempre surt bé. A vegades fa xof.
I si no fa xof? I si és compartida? I si és una casualitat que aquest sentiment intangible, és compartit?
Això no se sap.
Almenys, mentre esperes que arribi el moment de l’encontre, ho fas amb il·lusió.