Samuel mai li va dir res a la Trudis. Des que va aterrar al barri, procedent del col·legi social de Medinaceli, a la província de Sòria, per haver guanyat unes oposicions de magisteri, es va sentir atret per aquella dona extraordinària. Una dona plena de vida que només tenia ulls per ajudar a la gent, els febles d’esperit que un cop queien en mans de la Trudis, es tornaven forts, decidits. Era, com us ho podria dir, una dona amb una llum interior molt forta.
Samuel donava classes a l’escola que estava a la mateixa rambla de la Mina. Un lloc força peculiar on els alumnes, a més d’estudiar per convertir-se en persones de profit, també practicaven l’esport típic del barri: intentar arribar a l’endemà sense cap cop al cap o ferida sanguinolenta.
Des de l’àtic d’en Samuel es veia el pati de l’escola. Cada matí, quan es llevava, sortia a la terrassa amb una tassa de cafè ben carregat, observava el pati amb els crios corrent amunt i avall i es preguntava, en silenci, quan arribaria el moment de dir-li quelcom a la Trudis.
Els seus alumnes que, tot i ser bastant salvatges, tenien un gran cor, li van proposar de fer una festa sorpresa, aprofitant que venia la primavera. Estaven més al corrent que ell en els temes de l’amor. Sabien que el seu profe, en Samuel, estava penjadíssim de la Trudis. També sabien que era un «pasmao» i que alguna cosa havien de fer perquè es trobessin tots dos.
Subestimem massa la imaginació dels crios, que semblen babaus, però han nascut amb els deures apresos. Els deures de les estratagemes amoroses.
S’acostava la festa del patró de l’escola i el claustre de professors, juntament amb els pares, van preparar la festa de les flors. Estaven tots convidats. En Samuel no tenia ni idea, però els seus alumnes van contactar amb la Trudis perquè decorés el pati i l’entrada del cole. D’aquesta manera els hi farien un parany.
—Si aquest cop el profe no li diu res a la Trudis, ja no sé com ho farem anar. —Va comentar Trujillo, el delegat del quart curs.
…