Ja és hora, no?

S’acaba l’any, però primer s’han de realitzar les tradicions.

Omplirem els dipòsits, ens abrigarem bé i passarem un dia a la muntanya.

Dinar de germanor i després cap a casa.

Farà fred o calor la darrera nit de l’any? No ho sabem pas.

Ja s’oloren els raïms, la coca, les campanades i potser els petards.

Una copa de cava, most, vi dolç, coca-cola. Els més agosarats faran un brindis amb Cacaolat. Hi ha de tot en aquest món.

Després de les 00:01, trucades, abraçades, petons.

Els meus s’aniran a dormir ben d’hora. L’endemà tenim històries.

En Biel està content.

Estrena any compartint un vermut.

Trobada en un punt mitjà.

Tot i que és molt millor no crear-se expectatives, en Biel és un expert en dir que no quan pensa el contrari.

Vermut per conèixer una humana.

Fa anys que en Biel està desitjant trobar-la. Gaudir-la. Assaborir el què se sent quan tens l’oportunitat de donar i rebre.

Un amic seu és molt més agosarat. A l’eslògan del seu perfil posa textualment: «Ser feliz no es un derecho, es una obligación».

Diria que la seqüència o l’ordre d’aquest ser feliç hauria de començar per un mateix i després quan ja ho ets, exportar-lo al teu veïnat.

No estic segur de si ha de ser una obligació. No crec gaire en les obligacions. Em sona a imposició i aquesta paraula no m’agrada gens ni mica.

Diuen que l’espera desespera, però no veig que en Biel estigui desesperat. Tot al contrari. El veig força calmat.

És cert que té moltes ganes d’estimar, compartir vida, ser còmplice, intimar, però també desitja que l’estimin, que comparteixin amb ell moments de vida, que l’altre humà sigui còmplice, que intimi.

Tot això és difícil, però no pas impossible.

No perd l’esperança.

Moltes vegades, quan ens veiem, em fa una pregunta trampa, que no li puc respondre. Ell la diu amb la boca petita, però cada cop que ho fa se li enlluernen els ulls.

Ja és hora, no?