Biel fa força temps que va a comprar a botigues de proximitat. Millor als d’aquí perquè ho necessiten més que els de fora. ¿Esteu d’acord amb Biel?
La peixateria del barri, en lloc de la gran superfície, la botiga de queviures, la de roba unisex, la carnisseria, els capricis de la botiga de Delicatessen, entre d’altres. Sabateria no n’hi ha a la vil·la; fruites i verdures dels horts de la rodalia, etc.
Darrerament, ha canviat una gran superfície per una de més petita. Ha passat del Sorli al Dia, però no pas al Dia vell, ranci, en blanc i negre dels anys noranta, quan vivia a Barcelona. No. Em refereixo al Dia d’ara, al modern, al que ha fet un canvi bastant important d’imatge. Ara fa més goig anar al Dia i perdre’s pels passadissos.
Recordo que quan en Biel i jo anàvem a comprar al Dia, a Barcelona, semblava que entràvem dins el túnel del temps com les botigues que sortien a Cuéntame cómo pasó, aquella sèrie televisiva que va durar més que la construcció de la Sagrada Família. Els comerços d’alimentació que apareixien a la sèrie semblaven com trets d’una pel·lícula italiana de la postguerra.
Així eren els Dia dels noranta.
Tot canvia, per sort. Ara té més llum. Tot està ben endreçat i no com abans, a dins de les capses de cartó, apilonades pels passadissos del comerç.
El peix ben maco a les safates amb #neudepeixateria. La fruita brillant i amb olors d’abans. Així i tot, de tant en tant, et col·loquen, si poden, una peça que té més semblança a una pilota de suro que a un tomàquet o préssec o pruna o altres.
De tant en tant, els botiguers de proximitat et colen alguna llimona que està més florida que El florido pensil. No sempre juguen net, però la major part de les vegades, ho fan el millor possible.
Avui, en Biel, havia de fer algunes comandes pel poble i donat que jo disposava de força temps lliure, l’he acompanyat.
Hem al·lucinat a dins del Dia.
Ens miràvem amb cara de mongeta tendra. Ah!, que no saps quina cara té la mongeta tendra? Ja t’ho explicaré un altre dia. Ara toca descriure les nostres impressions envers els «productes de proximitat» del supermercat.
Espàrrecs blancs, molt macos, el pot a 3,49 €. Tenien molt bona pinta. —Ep! Mira d’on són —ha comentat el microscriptor a en Biel amb cara de mongeta tendre—. Però la idea no era comprar de proximitat? Què fan uns espàrrecs de la Xina aquí? I parlant de les mongetes tendres, al pot posa que són del Marroc. Hosti, tu! Els kiwis són de Grècia. Entesos, d’acord. Mai havíem comprat kiwis espanyols, però de Grècia?
Posats a mirar, ens hem entretingut a llegir les etiquetes i hem flipat una mica bastant. Molts productes comestibles eren d’un altre país i fins i tot, continent.
Carallo! És que ni tan sols les expressions són de la terra. —Per què dius això? —ha dit en Biel dirigint-se a la caixera i també al microscriptor—.
Potser un altre dia podríem baixar a Barcelona, al mercat de la Boqueria. Segur que allà hi trobem de tot una mica, dels cinc continents. Hi cap la possibilitat que a alguna de les parades del mercat hi trobem productes de proximitat del Maresme.
Tant de bo t’escoltin els sants.