Fa uns dies, vaig conèixer en Biel.
És un xicot força despert, tenint en compte que treballa de nit (em va dir).
Té dos gats. Mascle i femella.
No sé si és una dada important.
En Biel, quan marxa cap a la feina, parla amb els seus gats.
Crec que aquest hàbit és molt típic de les persones que, com jo, tenim peluts a casa.
Els hi diu: —que bé viviu cabrons. Porteu-vos bé. No féu cap bestiesa.
Em fa gràcia això de -no feu bestieses-. Si fossin humans, serien humanieses?
Bé.
En Biel, quan s’aixeca cada dia, cap a les deu, el primer que fa és mantenir una conversa gatutina amb els seus peluts.
Els hi pregunta si han dormit bé. Si tenen gana. Si volen sortir a la terrassa.
En Biel, viu tot sol.
No és que s’estigui tornant lelo. Sempre que pot, parla.
Aquí, el problema és que no li responen.
El dia que això passi, llavors sí que podrà pensar que s’ha tornat babau.
Ara us deixo. Tinc una conversa amb l’aranya que viu a la meva cuina. L’he de dir que, donat que viu gratuïtament a casa, almenys es podria encarregar dels mosquits.
Jo, no tinc temps per encarregar-me de tot.