Carta a un àngel

Qui m’havia de dir que, amb quasi un mes de diferència, estaria davant de persones entranyables, llegint unes línies a dues persones extraordinàries amants de la natura, de la muntanya i de la vida que, malauradament, se n’han anat massa aviat.

Qui m’ho havia de dir.

La meva memòria no és allò que se’n digui fantàstica, però recordo que estava passant uns dies de vacances a la Mora, a Altafulla i l’Anna ens va trucar per dir-nos que vindria a passar el dia amb un amic.

Ens va presentar l’Àngel. Un tiu discret, silenciós i una mica, com us diria, una mica raru, amb u.

Vam passar un dia entranyable i després se’n van anar a qualsevol lloc, perquè sempre se n’anaven a qualsevol lloc.

Van passar els mesos i els anys i aquell home silenciós es va convertir en el nostre cunyat. Ja no tan silenciós, ni tímid, ni raru.

És d’aquelles persones que, a mesura que el tractes, te’l vas estimant sense donar-te compte. I així va passar.

L’Anna i l’Àngel, van crear un equip quasi perfecte (donat que la perfecció no existeix, però…) i han caminat junts fins aquest dissabte, en què la vida els hi ha jugat una mala passada.

Recordo també que l’Àngel no deia paraulotes, o almenys no em venen al cap. Així que jo les diré per tu encara que no m’ho permeteu.

Això és una gran putada.

Sempre ha estat tan prudent i tan disciplinat que fins i tot, el mateix dia que se’n va anar no va ni protestar.

Tot i que jo no soc creient, penso que, d’una forma o una altra, tenim l’esperança del retrobament.

La porta invisible que separa els dos mons, algun dia desapareixerà i tornarem a gaudir d’aquest home silenciós, amant de l’Anna, de la natura, de les seves agulles d’acupuntor i de la seva aigua amb galetes, per sempre.

Per l’Àngel

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Scroll al inicio
Hola 👋 ¿Te puedo ayudar?