Caragols i pedretes

Probablement un es preguntarà quina relació hi ha entre els caragols i les pedretes. De primeres cap, però si fem un paral·lelisme entre les històries dels dos protagonistes del relat, llavors hi trobareu més coincidències.

Quan la meva neboda era petita, recorda que en les nits de pluja, en arribar tard a casa (tenia un jardí normalet), es crispava amb el soroll que feia en trepitjar involuntàriament als pobres caragols que sortien a donar un tomb pel jardí. El seu no tenia la llum suficient per a veure on posava els peus. Normalment l’inundava una foscor penetrant.

No tenia cap marge d’error d’on posar els peus, per anar del garatge a la part del darrere de la casa.

Han passat més de trenta anys i segueix esgarrifant-se quan sent aquest soroll.

L’altre protagonista de la història sóc jo. Cada matí, com si d’un ritual es tractés, quan m’aixeco, procuro no trepitjar gaire per la zona del pipicat. Tenen el costum d’expulsar-se les potetes del darrere com si no hi hagués un demà, llençant les pedretes de sílice arreu de la sala. Em recorda tant als peta-zeta! Aquesta sensació mai l’he pogut suportar.

Caragols i pedretes

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba