Poc i cop. Cop i poc.
En aquest cas, és més un reflex que no pas una paraula capicua, però la idea és la mateixa. D’on ve aquest joc de paraules? Doncs d’un missatge que l’he enviat avui a una dona que conec que està a punt d’acabar les seves vacances.
Una de les frases: Poc queda perquè de cop s’acabin les vacances! Cada cop que ho penso, per poc m’oblido…
Bé. Si més no, m’ha semblat curiós utilitzar aquestes dues paraules que, davant d’un mirall, s’escriuen igual. Això sí, sense tenir en compte que les lletres es veurien del revés. Hi ha d’altres com soc i cos, sac i cas, com i moc…
Pot ser que, més endavant, faci un llistat.
A vegades em venen frases amb paraules divertides que surten de cop i volta. Per poc que puc, sempre que no m’oblidi, les apunto a la meva llibreta. Un cop la trobo, ho escric, perquè darrerament em porta de cap.
Quan puc intento evitar un cop al cap, si no és poc demanar i si puc ho demano, clar…
Tot aquest galimaties passa perquè avui és 121121. Sí, ja sé; he fet trampa. No he posat els dos primers dígits de l’any, però, a què mola?