Cap i pota

Diuen que qui no té cap té cames o potes. Sovint em passa això, però avui he pogut constatar-ho d’allò més bé. Havia sortit de casa amb força temps. Tranquil. Relaxat. Avui baixava a Barcelona en tren. Sí, sí. Ho has llegit bé. En tren.

Donada la supercalda que fotia, era més interessant baixar xino-xano. A poc a poc. Bàsicament, per no suar com un pollastre quan aquest sua la cansalada. Així que, camino de tranqui, però quan només faltaven uns cent metres per arribar a l’estació, m’adono que m’havia deixat #loputomobilacasa.

Si no hagués quedat amb ningú, a part que, d’entrada, no hauria baixat a l’estació, no m’hauria importat deixar-me’l a casa. A vegades ho faig expressament. Però avui, precisament, tenia una cita amb les meves amigues i si hagués passat quelcom, no hauríem pogut dir-nos alguna cosa.

De tant en tant, no dur el mòbil a sobre és molt saludable. No et sents un esclau de la immediatesa. Però això dona per un altre escrit. En aquesta ocasió era imprescindible. Així que: #mygosenunpos.

Suant la cansalada, he pujat superràpid pel fort pendent que separa la platja (l’estació) de casa meva. Travesso de pressa el portal. Pujo de tres en tres les escales. Entro directament al bany que és el darrer lloc on recordo haver estat. Bingo!!! Estava a dins del bidet, que és el darrer lloc on l’havia deixat.

Surto de casa tan ràpid com havia entrat. Raudo y veloz. Em dirigeixo a l’estació. El tren venia amb retard. Perfecte. Així i tot, ha valgut la pena tota la suada? Sort que al vagó hi havia aire condicionat. Això sí, tot el trajecte d’en peu.

A Barcelona, s’esperava una jornada força interessant amb les tres nenes maques.

Cap i pota

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba