Calma

Sortir amb la càmera de fotos penjada del coll, a la recerca d’una instantània. Una imatge que, sense donar cap mena d’explicació, comuniqui allò que la meva ment ha pensat a priori.

Un petit inconvenient se suma a la passejada. No res important. Vaig amb dos gossos. És la seva hora d’esbarjo i no els pot treure l’amo.

Em demana un favor i ho faig amb molt de gust.

Caminem sense rumb per la platja.

El cel està negre. Segur que caurà una de bona.

M’aturo. Connecto la càmera. Espero.

—Crec que aquesta és interessant.

—La gent ho entendrà? Em pregunto en silenci.

—Crec que sí.

Segueixo caminant per la platja. El paisatge em convida a fer una altra aturada.

El mar és immens. Gris.

D’entre els núvols emergeix un raig de sol. Una línia horitzontal que aterra a l’aigua.

La capturo.

Tot és en calma. Jo també.

Comença a ploure.

Ho veia venir. La negror del cel no hi era per casualitat.

Tot segueix en calma.

Tornem cap a casa.

Calma

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba