Una botiga de barri en un poble petit, a la cantonada dreta, a prop d’un carrer que fa pujada.
Una petita botiga de barri, al cor de l’anomenada perla del Maresme, segons els seus habitants.
Un lloc on es respira germanor, disbauxa, alegria, tensió, nervis, però sobretot bon rotllo.
A Ca la Teresa es respira un aire familiar, només entrar per les portes de vidre. Són mitja dotzena. Tots sis, en moviments ràpids, en tan sols sis metres lineals.
A dins la botigueta, potser abans de la covid, es podrien arreplegar fins a una dotzena d’humans, que volien gaudir d’aquesta botifarra, aquell tros de pollastre, la carn acabada de rebre de Girona, el pot de gírgoles, la llauna d’espàrrecs o simplement, petar la xerrada una estoneta i més a l’estiu, amb l’aire condicionat.
No conec els seus noms, però tant se val. Cinc noies, sempre amb un somriure als llavis, suposo, perquè ara, per desgràcia, totes duen burca.
No ens oblidem del noi, Joan, potser? No estic segur, però és igual. També és un personatge interessant.
Són com una família de sis. Una bombolla de «convivientes».
Imagineu-vos per un moment, dins una casa, sis persones que quasi parlen totes alhora. Em va recordar una d’aquelles pel·lícules d’en Woody Allen on tots els personatges parlen a la vegada i a sobre s’entenen.
Servint a la seva clientela fidel el què, el com, la comanda trenta-set, al senyor Jaumet, que tot just farà d’aquí poc, noranta-set anys de l’ala. De l’ala de pollastre que, per cert, també et poden vendre a Ca la Teresa.
Només necessites cinc minuts allà dins per donar-te compte que algú que no fos vegetarià, li agradaria treballar amb aquesta família.
S’ho deuen passar tita.