Avui, el meu germà petit, m’ha avisat que a TV3, al programa A la carta, passaven el documental que van fer en homenatge a en Francesc Burrull, el «MESTRE».
Burrull, pels que no hagin sentit parlar d’ell, va ser tot un referent al món de la música catalana durant dècades. Pianista, compositor, arranjador, director. Un personatge que ha estat, durant molts anys l’ànima musical dels grans cantautors i cantants catalans. Però que en aquest país on ens ha tocat viure, no el van tenir en consideració, encara que a ell tampoc li va importar gaire.
Si hagués estat americà, seria un dels grans. Aquí, no.
Però aquest relat no és per citar tots i cadascú dels papers i èxits on ha intervingut aquest gran home.
Parlaré, més aviat, de la influència musical que va generar en mi, directament.
Corria l’any 1977, quan els pares em van apuntar a estudiar música al Centre de difusió musical del barri de Ribera, nom que gairebé no coneix ningú, excepte els friquis com jo.
L’escola de música estava tot just al costat de l’antiga Sala Zeleste, situada al carrer de l’Argenteria.
S’accedia per una escala molt estreta que et traslladava fins al cel. La seva aula estava situada a dalt de tot i just quan creies que, si hi pujaves més, aniries a parar al terrat, havies arribat. Allà, amagada darrere una paret falsa, hi havia dues classes, tipus submarí. Aules insonoritzades on tocava el piano en Burrull i jo, com el seu alumne, m’havia d’eixugar la baba cada dos per tres.
L’altra aula estava ocupada pel professor de guitarra que, ara mateix, no recordo el nom.
Burrull, quan tenia uns quinze anys, va tocar com a pianista a la BigBand on el meu pare, era el trompeta, Monteis, el vocalista. Pedreny, Saludas i d’altres músics formaven part d’orquestres com la Niàgara o la Castelos.
Burrull, pràcticament cada divendres, anava a casa dels pares on muntaven unes jam sessions improvisades, dins una habitació que, amb els anys, sempre he pensat com es ficava tanta gent allà dins. Semblava la cabina dels germans Marx.
Avui, veient el reportatge, han sorgit dels meus ulls, més d’una llàgrima, recordant vells temps i sobretot, pensant que burro que vaig ser per no seguir amb la música.
La meva penitència és escoltar-la tot el que puc.
Ara, en Burrull, segur que està amb el pare i amb els seus grans amics que van partir abans que ell i n’estic convençut que estarà arranjant l’himne de l’alegria, allà on estigui instal·lat.
«MESTRE», et recordarem sempre.