Vaig néixer a Barcelona, l’octubre del 1961. Ciutadà d’aquesta fantàstica vil·la fins al 2006, any que vaig marxar a prop de Manresa. Per què allà? Per pasta, bàsicament, ah, i perquè m’havia divorciat. Bé. Com deia, que després se me va el santo al cielo. Quan ja podia anar sol a qualsevol lloc, tant per Barcelona com per a fora, no recordo que haguessin tants colors per terra. Els carrers eren d’asfalt gris, com molts carrers de qualsevol ciutat i les voreres, en comptades ocasions, eren d’un altre color, com per exemple blau o groc, com a molt.
Ja fa uns anys, als parcs, a la zona d’esbarjo pels nens, hi ha un terra com de goma perquè no es fotin la cara nova però no hi havia la barreja de coloraines que hi ha ara mateix. Sembla com el juego de la oca o el parchís o potser una mena de gimcana per aconseguir trobar el tresor, a base de pistes de colors. Encara no entenc què vol dir tota aquesta senyalística de colors. Fa temps que m’he perdut quelcom i no sabria pas el què.
Quan baixo a Barcelona, que procuro no sigui gaire perquè em satura i m’atabala molt, no sé si estic anant pel lloc adequat o he saltat alguna part del joc i en qualsevol moment, hauré de tornar a la casella de sortida. No ho tinc gaire clar com, imagino, tampoc ho tenen clar els que hi viuen fixos a la ciutat.
Una amiga em va comentar que cada vegada que surt de casa creu que, en qualsevol dels itineraris que agafa per la ciutat, que estan marcats amb tres mil colors diferents, es perdrà i entrarà en un bucle (sin alcohol) i quedarà per sempre més donant voltes i voltes i més voltes…
Jo he provat d’entendre el significat d’aquest galimaties de colors i no acabo de treure l’entrellat. Per cert, un detall important a tenir en compte: quan baixo a la ciutat, ho faig en moto. Igual és per això que no acabo de situar-m’hi. Així i tot, si algun dia tinc temps de perdre’m per la ciutat a peu, faré com Pulgarcito, deixant molles de pa, por si las flys. No sigui que de cop i volta, aparegui a Manresa.