Les normes de la iaia

A l’estiu, no tothom té les vacances ben sincronitzades. De vegades, la mare o el pare no coincideixen els mateixos dies i s’han de combinar què fer i on deixar la canalla. El recurs més suat és deixar-los amb la iaia.

¿Què en faria la meitat de la població sinó tinguessin l’oportunitat de deixar-los amb la iaia, amb els iaios? Normalment, hom diu que s’instal·laran a casa d’ella perquè, de fet, és la que mana. El iaio és més permissiu i deixa que les criatures facin el que els hi roti.

La iaia mana més. És la dura, la «sargentu».

—A casa dels pares podeu fer el que vulgueu, però aquí, les normes les poso jo. Que és això de romandre a taula amb el mòbil mentre estem dinant! El guardes al calaix o el llenço per la finestra. Si a casa us deixen, aquí «nasti de plasti».

Baralles amb crits inclosos, se senten des dels balcons propers a casa d’en Biel. L’estiu té aquests inconvenients. Si no obre les finestres perquè passi l’aire, es pot socarrimar.

Així que, apalancat al sofà que té cobert amb un fulard gegant perquè els gats no l’omplin de pèls, en Biel, llibreta en mà, apunta quasi totes les converses que sent, per després fer un escrit d’allò més surrealista.

Els veïns que hi viuen un pis a sobre, de tant en tant, de fet, més sovint del que l’hi agradaria, es dediquen a cridar-s’hi l’atenció a les seves bessones, d’una manera no gaire positiva. Crec que quan les nenes siguin grans, faran el mateix amb els seus fills. «De lo que se come, se cría», diria la meva mare.

Bé, ara fa estona que la iaia de tres balconades més enllà no dona ordres als nets. Pot ser que o la dona estigui fent la migdiada, cosa que dubto perquè deu tenir un ull obert, com si fos en Rambo enmig de la selva, o s’hagi mort, cosa que també ho dubto. És d’aquelles dones incombustibles d’abans de la guerra, més fortes que una caixa forta o ja, per acabar, també podria ser que s’hagin anat a donar un tomb per la vil·la, els iaios, els nets i su puta madre.

La veritat és que fa estona que en Biel, per fi, està gaudint d’una tarda de silenci, malgrat uns quants cotxes que passen derrapant pel carrer.

—Tant de bo me n’hagués anat amb Lucas, quan em va suggerir que l’acompanyés a la Capadòcia. Podria haver deixat els gats amb la meva germana Eva. Total, per uns dies no hagués passat res. En fi, potser l’any vinent…

Les normes de la iaia

4 comentarios en «Les normes de la iaia»

  1. Que privilegio haber conocido y disfrutado de » los yayos» Cuantas anécdotas podemos recordar. Han sido y seran el pilar de las famílias.
    A disfrutar de los nietos !!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Scroll hacia arriba