Tot i que en Biel procura no arribar tard a qualsevol esdeveniment, de vegades només li separen tres minuts de l’hora proposada. Si li diuen que han quedat a tal hora menys set minuts i mig, fa el possible perquè l’agulla del rellotge estigui el més a prop de la desena anterior.
És així. No ho pot ni vol evitar-ho. Hi hagi lleganyes o no. Això sí, ha hagut de posar dues alarmes per si de cas.
Avui era un dia d’aquests. Viure a menys de vuit minuts de distància del punt de trobada té els seus avantatges.
Treballa de nit, però no ha estat pas un inconvenient llevar-se a una hora prudent.
Cafè de mig litre. Ups… i dutxa. Baralla amb un mosquit matiner. Desodorant. Protecció solar 50; mai se sap si un pot agafar una insolació.
Samarreta blanca o negra? Gran dilema. En Biel és una mica, com t’ho diria… un pèl gorrinot. Negre, per si les mosques.
Xaval… però si farà una calda impossible! Tant s’hi val. Millor negre. El conec com si l’hagués parit.
Ha arribat al mateix moment que dos humans. Al principi, no els ha pogut posar nom. No sabia que també formaven part de la «romeria». Un cop batejats, pot dir que eren en Lluís i la Marta.
Visita guiada per la vil·la.
Aquesta façana és del segle pin. Aquella porta és del pon. Aquí hi vivien els Pinipon.
De tant en tant, en Biel, que no calla ni sota l’aigua, feia uns quants apunts.
—Ep! M, aquesta font és del Patapum.
En un moment precís del recorregut, en Biel ha sentit la paraula màgica. Algú ha dit quelcom semblant a CERVESA. Amb la rapidesa ocular de què disposa, ha localitzat la font. Era en Lluís, com a portaveu i dos més que s’han apuntat a l’escissió.
—Jo en conec un «puestu» on tenen d’artesanes —ha comentat amb la boca ben oberta—.
Una part important de la «romeria» s’ha anat a la platja. Els altres, els «bebòpters» a l’Ombra d’un sifó.
Xerrades interessants amb humans desconeguts que, amb el pas de les hores, han deixat de ser-ho.
Dinar fantàstic a un indret reconegut. Pelin carillo per algunes butxaques. Taula per a dues dotzenes d’humans. Diàlegs íntims només perquè eren de tres o quatre persones. Aquest és el petit inconvenient de romandre en una taula massa llarga. No es podia fer d’una altra manera.
De tant en tant, algú seia a la punta. Feia alguna pregunta i marxava a la seva posició inicial.
Com a tota trobada, tocava disgregació. Cadascú a casa seva i fins a la següent. Passada de telèfons (puntualitzem, de números), anotacions per recordar de qui cony era aquell número i ja, sense més dilació, cadascú a casa seva.
La pròxima vegada serà en un altre escenari. Fins llavors, cuideu-vos molt, molts records d’en Biel i recordeu aquest consell: si fa sol, millor protecció solar 50.