La iaia Anna

Cada nit, a quarts de nou, em trobo amb l’Anna. Una dona eixerida. Prima com una secallona. Espavilada. Amb una conversa intel·lectual. Amb un saber fer i saber estar.

Cada nit, a quarts de nou, xerrem cinc minuts, a peu dret. A la plaça.

Ja és la quarta vegada que coincidim.

La iaia Anna, m’explica que té nets i besnets.

Els seus quatre fills han donat per molt. Es van afanyar per no perdre el temps.

Encara no l’he preguntat, però diria que l’Anna és vídua. No m’ho ha dit.

Ho intueixo.

Xerrem de coses irrellevants. És una dona molt atenta. Cuida de la seva colla i se sent aixoplugada.

M’hauria agradat que la meva, als darrers anys de la seva vida, fora com l’Anna. Una dona amb empenta, que no para quieta.

La meva, tossuda com una mala cosa, es va deixar anar al final. No volia fer res. No volia sortir al carrer i perdre’s entre la gent.

L’Anna, en canvi, s’ho passa d’allò més bé, xerrant amb el jovent, amb els grans i no tan grans.

Ahir, em va dir un «pirop». Vam parlar de l’edat. Jo, quasi vaig encertar-la a la primera. Li vaig dir: —crec que tens uns vuitanta.

Em va respondre que vuitanta-tres.

Ella, em va alegrar la nit. —Tens uns cinquanta, no?

—Seixanta tacs, Anna. Li vaig dir.

—Vaig fer un pacte amb el diable.

—Doncs, els portes molt bé. Va respondre’m.

No sé si avui ens tornarem a veure. No depèn de nosaltres. Segons el trànsit que hi hagi a la vila, podré arribar a una hora o no.

M’agrada xerrar amb l’Anna.

La iaia Anna

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Scroll hacia arriba