No estic segur si avui he digerit malament la dosi diària de maria. Diria que no.
Saps qui és Pepito Grillo? Diuen que és la veu interna del nostre cervell, la que controla la part mental; la que ens fa la guitza constantment. La que ens posa la traveta per no fer una vegada i una altra i una altra més, allò que ressona dins el cor.
És la que diu: —ja veuràs com això no té sortida. —Mira que t’ho vaig dir. —Estàs segur / segura de què vols fer?
O potser és la veu de la consciència. No ho sé pas.
Quina part del cervell controla les emocions? En Pepito no.
Pot ser que el cervell no sigui el protagonista del pensament i sigui el cor. Aquella part ínfima i íntima que té el seu propi cervell.
Per què ens costa tant decidir?
Bé, d’acord. No tot és blanc o negre. Hi ha milers de matisos que ens compliquen la vida.
Frase feta: ¡uy, si todo fuese más fácil… otro gallo cantaría!
No crec que hi hagi una relació directament proporcional entre l’estat emocional del gall i el seu cant.
Quan sap que no anirà a parar a l’olla, està content o trist? Canta perquè ha aconseguit treure’s per fi, l’ull de poll que li molestava tant?
Tampoc ho sé.
Nosaltres, quan no tenim cap problema a la vista, fem els possibles per trobar-ne un. És la política d’empresa de l’ésser humà.
Frase feta: el hombre* es el único que tropieza dos veces con la misma piedra (*o la mujer).
Si volem ser inclusius, jo diria: l’humà és l’únic bitxo (o única bitxa) que cerca al camí un bon roc i se’l posa davant per fotre’s de cap expressament.
Com passa al programa Polònia de TV3, conec una persona que porta, a sobre de les seves espatlles, dos mini Molina que sovint mantenen un diàleg a tres, sense arribar a cap conclusió.
Em comenta que l’àngel li diu el què no ha de fer. En canvi, el dimoni li diu el contrari.
Des de la meva posició d’esperador, que no és el mateix que aparador, ni tan sols aparentador, sinó el que espera, no l’he pogut donar cap mena de consell. Bé, sí. L’he dit que acomiadi als dos. Que la deixin en pau i que prengui la decisió que prengui, serà ben rebuda.
Aquí, l’àngel, no va de blanc i el dimoni de vermell. Un va de rosa i l’altre de groc llimona.
Potser és un àngel una mica cabroncete. Igual és el que li posa els rocs al camí perquè s’ensopegui constantment.
Hi cap la possibilitat que el dimoniet que dur a sobre, en aquests moments, sigui el que té més seny.
Consells no es poden donar i més en decisions profundes.
Ara per ara, entre l’angelet, el dimoniet, el ràbit, ella i el Pepito Grillo, no hi ha espai per més humans. Això ja sembla la cabina dels germans Marx a «Una noche en la ópera».