No sé qui ha tingut més sort, si la societat o en Biel. Mai li han agradat les agulles. Ni tan sols les que formen parella amb les xeringues. Així que, el rotllo de ser drogaddicta no anava amb ell. No m’imagino als seus nets dient: —el iaio era un drogata. Quina pena.
Per què dic que la societat ha tingut sort? Ben fàcil. Un drogata costa pasta. En Biel i jo, no ens ho prenem de broma. Tot al contrari. Les drogues, totes, són una putada. L’alcohol, el tabac, els estupefaents, el joc… Ningú se’n recorda mai del joc i creiem que és una droga molt poderosa. Els afectats vendrien fins i tot a sa mare per apostar. Més d’una ha anat a parar a una altra família.
Hi ha un paio que cada nit es parapeta a la confluència de dos carrers importants de la vil·la on treballa en Biel. S’acosta a la finestra del vehicle fent veure (fonts fidedignes han assegurat que fa comèdia) que plora. Que no té res per menjar. De vegades, arriba a ser bastant maleducat. Més que demanar, exigeix. Al principi, quan no ho sabia, sempre que podia, li donava algun leuro. S’ha acabat. No és el BBVA. I si ho fos, tampoc li donaria. Per menjar, el què necessiti.
Ostres, me n’he anat de poble. Si en Biel es drogués (em comenta), tindria alguns problemes: les agulles, el cotó, l’alcohol, el plumier on guardar la xeringa i l’agulla, on adquirir la droga, quan sortir de casa, durant el dia o a la nit? No sé quina és la millor hora. Ara sí que faig broma. Abans no. Amb les coses del drogar no es poden fer bromes.
Avui tocava extracció. Feia un any (juny del 2021) que li van demanar una analítica completa. Moltes coses han passat des de llavors. S’ha saltat una radiografia que tenia programada per al març i va trobar la nota fa un mes; una prova d’esforç que tenia per setembre passat; una altra radiografia (crec que li diuen placa), per fa dos mesos; en fi, diverses cites que s’ha oblidat d’anar. Bé perquè ja no li feia mal la part corresponent o perquè està directament, a la parra.
Un dia, vaig llegir una frase que em va fer gràcia. «D’un temps ençà tinc més cites amb els metges que amb les dones».
Ja he comentat, en més d’una ocasió, que en Biel treballa de nit. Fer feina omple la nevera. —Per favor, no t’adormis. Posa’t el despertador, si vols, a la cuina, que no és el mateix que a la Xina. Així t’obligaràs a aixecar-te. Les extraccions comencen a les vuit del matí. Redeu; i ell despert aquesta matinada fins a les 3:45. Jolines.
Tot ha anat segons el previst. L’alarma ha donat pel cul a les 7:30 a.m. En Biel té el CAP (amb majúscula) a vuit minuts de casa. El cap (amb minúscula) no sé ben bé on està. Diria que, darrerament, el té ocupat pensant en una dona que té piscina a casa seva. Mola molt pensar aquestes coses. No per la piscina, of course.
La part que més li agrada de les analítiques és el bocata que es cruspirà després. Bocata i suc de poma, pera i, com ha dit la cambrera: pepinu. Els barbarismes em xiflen. «M’han punchat. L’han pusat en uns tubus i els han guardat al caixó».
—Ah! Biel, recorda demanar visita pel Sintron la satmana que ve. Has de trucar per talèfanu. L’enfermer sen va de vacacions aviat—.