Aquest octubre, tot just fa un any, havia d’anar al cinema a veure aquesta pel·lícula, però per un malentès i no per la meva part, es va canviar 1917, creient que era 1714, per una pel·li coreana que, sembla ser, va guanyar no sé quants Òscar: Parásitos.
En fi…
Per sort, ahir nit, a través de la plataforma Prime d’Amazon, on estic inscrit, vaig gaudir, estirat al llit, amb els gats a sobre i sense cap mena de distracció, d’aquesta pel·li tan espectacular.
No sóc un entès en tècniques de filmació, però vaig flipar amb la manera en què està feta. Sembla com si haguessin fet només un plano-seqüència, que és la seva denominació.
Històricament, com totes les putes guerres, penso que va ser super dur. Haver de fer de correu, d’emissari, per entregar en mà a un coronel (crec), les instruccions que permetrien salvar la vida de quasi 1.600 soldats, l’endemà de l’entrega de la nota.
Dos homes caminant, camp a través, amb tots els entrebancs que comporta travessar les línies enemigues, no vull ni imaginar-ho. La por que devien passar es va convertir, almenys per un d’ells, en la seva salvació.
La pel·li, ja ho he dit abans, em va semblar espectacular però encara tinc al cap la imatge que més em va impactar de totes. Va ser quan el protagonista s’està escapant del soldat alemany. S’amaga dins un sòtano i es troba a una noia jove que té a càrrec seu a una bebita que no és d’ella. Segurament l’ha salvat la vida i ara, en un món de foscor i desesperança, intentarà protegir-la. Aquesta imatge em va deixar bastant tocat.
Quantes dones hauran rescatat bebitos que no són seus? En quantes guerres haurà passat aquesta mateixa situació? Abans? Ara? Sense futur. Només pensant com sobreviure al present.
Quanta gent ha mort miserablement a les putes guerres. A totes les guerres. Els hi van prendre els seus somnis, les seves il·lusions de vida.
Totes les guerres tenen una part de 1917. Totes sense excepció. Totes són una merda.